ELS NOSTRES POETES

Vicent Andrés Estellés és un dels poetes més importants del segle XX. Va nàixer a Burjassot el 1924 i va morir l'any 1993.
En aquesta unitat, treballarem alguns poemes de la literatura valenciana i m'agradaria avançar-vos aquest poema titulat "Vora el barranc de Carraixet" per tal que el compareu amb "Vora el barranc dels Algadins", de Teodor Llorente.
Teodor Llorente nasqué a València i va morir l'any 1911. Veureu que, encara que tenen un títol semblant, la temàtica és molt distinta.
Espere les vostres reflexions!!

"Vora el barranc de Carraixet"
Vora el barranc del Carraixet
hi ha un taronger d'amargues branques:
penja una collita de màrtirs
d'una mort amarada i pobra.
Vora el barranc del Carraixet,
enterraments de caritat,
la funesta llum foradada i les rebentades pupil·les.
(...)

COMENCEM UN NOU CURS!!!

Estimats alumnes, comencem un nou curs escolar que devem afrontar amb il·lusió i moltes ganes de trobar-nos amb els nostres amics i companys.
Aquest nou curs ens aporta noves oportunitats per a conéixer nous companys i nous professors, nous contextos per a aprendre i superar-nos.
Desitge que tots, alumnes i professors, aportem el millor de nosaltres mateix per tal d'aconseguir els millors resultats.


La vostra companya Carla Martínez, de 1er ESO- B vol compartir mitjançant aquest espai, com es sent respecte del nou curs que comença.

NOU CURS

Estic molt contenta de començar un nou curs a la ESO perquè crec que puc  aprendre molt tant dels meus mestres com de comanys  i companyes .

Per altra banda, tinc molta por i estic nerviosa per passar a Secundària ja que cada vegada  serà més difícil; però confie en poder aprovar bé les assignatures i passarm’ho d´allò més bé en aquest nou curs.

Carla Martínez. 1er ESO-B.      

Gràcies, Carla, per participar en el blog. Espere que molts més dels teus companys s'animen a fer-ho.

LA IMPORTÀNCIA DE L'EDUCACIÓ.

Ja fa més d'un mes que hem començat el nou curs escolar 2014-2015 i estem immersos de ple en el treball i els estudis diaris. Vull aprofitar aquesta entrada en el bloc per tal de donar la benvinguda als nous alumnes i desitjar-vos a tots que siga un curs d'allò més profitós.
Aquesta setmana, a classe, hem estat parlant del orígens de l'escriptura i de la importància de tindre una educació, la qual moltes vegades es veu com una obligació diària i no com un dret i un bé preciós que cal reconéixer i estimar. Com l'altre dia déiem, quants dels nostres iaios o pares hagueren volgut estudiar i no van poder per la manca de recursos econòmics, per exemple?
Però, si anem una miqueta més enllà, en quants llocs del món, avuí en dia, hi ha xiquets i, sobre tot, xiquetes, que no tenen dret a eixa educació? Crec que de vegades deuríem de parar i recordar que, malgrat moltes qüestions, en aquest aspecte som afortunats.
Ací vos deixe una part del discurs que la jove Malala ha pronunciat a les Nacions Unides. Em resulta formidable que una xicona tan jove puga parlar amb tanta eloqüència i saviesa, no vos sembla el mateix?

TOCA ACOMIADAR-SE

Estimats alumnes, després d'uny curs llarg i en el qual tots hem hagut de treballar a muntó, ara ens toca acomiadar-nos fins al proper curs. A aquells que us ha anat bé vos envie les meues felicitacions  i a aquells que no han tingut eixa sort, us envie molts ànims i el desig que aconseguiu obtindre uns bons resultats una miqueta més endavant.
Adèu, ens veurem al setembre!!

LES FESTES DE PASQUA AL NORD DE CASTELLÓ.

A una de les muntanyes més emblemàtiques de la nostra comunitat, al Penyagolosa, trobem l'antic monestir de Sant Joan, a uns 8km del poble de Vistabella.

Aquest santuari és molt concorregut l'últim diumenge d'abril per l'arribada dels Pelegrins de les Useres. Es tracta d'una romeria molt arrelada a la comarca i que hi perviu des del segle XIV. Els 13 pelegrins, dotze més un guia, representen a Crist i als apòstols i recorren a peu i en silenci els 35 km que separen la localitat de les Useres i el santuari, amb la intenció de demanar a Sant Joan salut, aigua i pau.

Una vegada arribats al monestir, senten missa i descansen per tal de tornar, l'endemà, a les Useres.

Ací teniu un vídeo on podreu veure una miqueta més sobre aquesta processó. Com sempre, espere que us resulte interessant:

LES FALLES: LA FESTA QUE MÉS ENS IDENTIFICA

Estem al mes de març i ja s'acosten les falles; les mascletaes són una cita inel·ludible per als amants de la festa i, en molts poquets dies, els monuments fallers ompliran els carrers de la ciutat de València i de molts altres pobles de la Comunitat Valenciana.

He trobat un vídeo sobre la presentació de les falleres majors de la ciutat d'Alzira, lloc on les falles són part essencial de les tradicions i els costums festers d'un poble. La intenció és que conegueu un altre lloc de la nostra província i, per supost, escolteu parlar en valencià més enllà del que podeu fer-ho al col·legi.

 

ET TOCA A TU!!!

En aquesta ocasió és el vostre torn.
Durant les festes de Nadal els alumnes van haver de redactar un conte de temàtica lliure. La següent entrada és el fruit d'aquest treball.
A més de gaudir de la lectura d'aquestos contes, espere que pugueu apreciar l'esforç que els alumnes han fet a l'hora de redactar aquestos escrits.

 PLORERA, LA PLORONA

Plorera era una xiqueta que es passava el dia plorant. Quan era bebè plorava pel matí, per la vesprada, per la nit i fins i tot quan dormia.

En créixer, la cosa no va anar a millor; al revés, empitjorà. Plorava quan el menjar no li agradava; i també quan li agradava! Plorava quan l’aigua del bany estava freda; i també quan estava calenta! Plorava quan estava a soles en el parc perquè s’avorria. I si estava amb xiquets també perquè es reien d’ella. Plorava fins quan s’ho passava bé! Plorava quan veia el que volia en la televisió; i també quan no veia el que ella volia! Plorava tant que sovint inundava el lloc en el que estava. Inundava la seua casa; inundava el col·legi; fins i tot els carrers i la plaça del poble de vegades pareixien piscines.

Els veïns, farts de tanta aigua, decidiren anar a parlar amb l’alcalde del poble. I entre tots,decidiren que lo millor seria que se’n anaren del poble.

Quan l’alcalde va anar a casa de Plorera a dir-los que lo millor seria que se n’anaren, els va dir que es podien anar a un poble proper anomenat Moltdaigua que va sofrir una sequera terrible per culpa d’una maledicció.

Moltdaigua era un poble molt ric. Tenia dos rius que sempre estaven plens d’aigua perquè plovia molt. Els seus camps tenien verdures saboroses i arbres que donaven fruites molt sucoses. En els seus jardins creixien flors de tots els colors.

El poble era tan bonic i ric que la bruixa Malallet, la bruixa més terrible que us podeu imaginar, va voler ser alcaldessa. Però en les eleccions del poble no la va votar ningú; i es va enfadar tant, tant, tant que va llançar una maledicció. Va dir-los:

―”Ací no plourà mai més.

    Els rius s’assecaran.

    Els camps es moriran

    I perdreu tots els diners.”

D’això feia ja dos anys, i els habitants de Moltdaigua estaven desesperats.

Plorera i la seua família van fer cas a l’alcalde i es van traslladar a Moltdaigua. Allí, la seua vida continuava sent igual. Plorera plorava quan menjava. Plorava quan no menjava. Plorava quan estava a soles. Plorava quan estava amb gent. Sempre estava plorant! Plorava tant que els camps començaren a inundar-se, els rius van omplir-se d’aigua, les plantes començaren a créixer i els jardins van omplir-se de flors. Els habitants no s’ho podien creure. Estaven molt contents i van voler esbrinar d’on arribava tanta aigua. Van descobrir que l’aigua arribava de la casa on vivien els nous veïns.

Aleshores, van decidir organitzar una festa en el seu honor. Plorera va plorar moltíssim d’alegria i a la bruixa Malallet li va donar un batistot i va morir.

Inés Baraza Lajusticia, 1er A.

 EL GRAN CANVI.

Hi havia una vegada un xic de catorze anys que li deien Daniel que sempre seia en clase sol, ningú li parlava. A l’hora de l’esplai tots li pegaven i insultaven, però ell els deia que no li importava i els ignorava; no tenia amics. Sempre es feia el fort, però ningú no sabia que quan arribava a sa casa, corria cap a la seua habitació ie es posava a plorar fins que s’adormia; ningú no l’entenia.

Un dia, va vindre una nova alumna a la classe. Es deia Sònia. Sònia era molt amable i simpática i li va cridar l’atenció que Daniel sempre estaba sol. Tots li digueren que era mala persona i que per això, no tenia amics; però, realment, ningú no el coneixia de veritat i s’ho inventaven tot sobre ell. Sònia es va posar davant d’ell i li va preguntar per què sempre estaba sol; ell li va respondre que ningú volia ser el seu amic. En eixe instant, ella li va dir que això no era veritat i li va fer una abraçada. Tots els demés els van veure  i van decidir no parlar amb ella si continuaba estant amb Daniel.

Els dos es van fer molt amics i quedaven per telèfon per a jugar en casa de l’un o de l’altre. Un dia, a casa Daniel, Sònia es va trovar amb una grabadora, la va encendre i va escoltar la veu de Daniel cantant. Es va sorprendre molt perquè Daniel cantava molt bé i li va sugerir que es podria fer famós. Ell va riure, però Sònia el va gravar mentre cantava i va pujar el vídeo a internet. En uns dies el vídeo tenia centenars de reproduccions. Es van emocionar molt i van decidir pujar-ne un altre que encara el va veure més gent; i així successivament fins que arribaren a milions de reproduccions.

Un dia, el director d’un programa de televisió li va demanar a Daniel que isquera al seu programa. Aleshores, encara es va fer més famós. Però, a poc a poc, la fama se li va pujar al cap i començà a creure’s superior als demés; guanyava molts diners i es creía tan poderós com un rei.

A Sònia no li agradava la seua actitud i li va dir que hauria de triar entre la seua fama o ella. Daniel tenia clar que volia la seua fama però, quan la va mirar fixament als ulls, va començar a dubtar i va adonar-se que s’havia enamorat. Ara, havia de triar entre la persona que estimava, la que li va ajudar tant en l’institut, o la fama que li aportava tants diners i popularitat.

Daniel va decidir que s’estimava més Sònia. Aquesta, al veure que Daniel estaba disposat a renunciar a tot per ella, també es va enamorar d’ell.

Tots dos van fer pública la retirada de Daniel.

A l’institut, tot era com abans, excepte perquè ja no els pegaven ni insultaven, ara eren populars.

Quan Daniel i Sònia es van fer majors, es van casar. Amb 25 anys van tindre un fill i una filla a qui els agradava cantar.

Daniel continuava cantant en clubs menuts i era molt feliç. Sònia era fotògrafa i guanyava molts diners fent fotos a famosos de la televisió.

Carmina Morga, 1er B.