ET TOCA A TU!!!

En aquesta ocasió és el vostre torn.
Durant les festes de Nadal els alumnes van haver de redactar un conte de temàtica lliure. La següent entrada és el fruit d'aquest treball.
A més de gaudir de la lectura d'aquestos contes, espere que pugueu apreciar l'esforç que els alumnes han fet a l'hora de redactar aquestos escrits.

 PLORERA, LA PLORONA

Plorera era una xiqueta que es passava el dia plorant. Quan era bebè plorava pel matí, per la vesprada, per la nit i fins i tot quan dormia.

En créixer, la cosa no va anar a millor; al revés, empitjorà. Plorava quan el menjar no li agradava; i també quan li agradava! Plorava quan l’aigua del bany estava freda; i també quan estava calenta! Plorava quan estava a soles en el parc perquè s’avorria. I si estava amb xiquets també perquè es reien d’ella. Plorava fins quan s’ho passava bé! Plorava quan veia el que volia en la televisió; i també quan no veia el que ella volia! Plorava tant que sovint inundava el lloc en el que estava. Inundava la seua casa; inundava el col·legi; fins i tot els carrers i la plaça del poble de vegades pareixien piscines.

Els veïns, farts de tanta aigua, decidiren anar a parlar amb l’alcalde del poble. I entre tots,decidiren que lo millor seria que se’n anaren del poble.

Quan l’alcalde va anar a casa de Plorera a dir-los que lo millor seria que se n’anaren, els va dir que es podien anar a un poble proper anomenat Moltdaigua que va sofrir una sequera terrible per culpa d’una maledicció.

Moltdaigua era un poble molt ric. Tenia dos rius que sempre estaven plens d’aigua perquè plovia molt. Els seus camps tenien verdures saboroses i arbres que donaven fruites molt sucoses. En els seus jardins creixien flors de tots els colors.

El poble era tan bonic i ric que la bruixa Malallet, la bruixa més terrible que us podeu imaginar, va voler ser alcaldessa. Però en les eleccions del poble no la va votar ningú; i es va enfadar tant, tant, tant que va llançar una maledicció. Va dir-los:

―”Ací no plourà mai més.

    Els rius s’assecaran.

    Els camps es moriran

    I perdreu tots els diners.”

D’això feia ja dos anys, i els habitants de Moltdaigua estaven desesperats.

Plorera i la seua família van fer cas a l’alcalde i es van traslladar a Moltdaigua. Allí, la seua vida continuava sent igual. Plorera plorava quan menjava. Plorava quan no menjava. Plorava quan estava a soles. Plorava quan estava amb gent. Sempre estava plorant! Plorava tant que els camps començaren a inundar-se, els rius van omplir-se d’aigua, les plantes començaren a créixer i els jardins van omplir-se de flors. Els habitants no s’ho podien creure. Estaven molt contents i van voler esbrinar d’on arribava tanta aigua. Van descobrir que l’aigua arribava de la casa on vivien els nous veïns.

Aleshores, van decidir organitzar una festa en el seu honor. Plorera va plorar moltíssim d’alegria i a la bruixa Malallet li va donar un batistot i va morir.

Inés Baraza Lajusticia, 1er A.

 EL GRAN CANVI.

Hi havia una vegada un xic de catorze anys que li deien Daniel que sempre seia en clase sol, ningú li parlava. A l’hora de l’esplai tots li pegaven i insultaven, però ell els deia que no li importava i els ignorava; no tenia amics. Sempre es feia el fort, però ningú no sabia que quan arribava a sa casa, corria cap a la seua habitació ie es posava a plorar fins que s’adormia; ningú no l’entenia.

Un dia, va vindre una nova alumna a la classe. Es deia Sònia. Sònia era molt amable i simpática i li va cridar l’atenció que Daniel sempre estaba sol. Tots li digueren que era mala persona i que per això, no tenia amics; però, realment, ningú no el coneixia de veritat i s’ho inventaven tot sobre ell. Sònia es va posar davant d’ell i li va preguntar per què sempre estaba sol; ell li va respondre que ningú volia ser el seu amic. En eixe instant, ella li va dir que això no era veritat i li va fer una abraçada. Tots els demés els van veure  i van decidir no parlar amb ella si continuaba estant amb Daniel.

Els dos es van fer molt amics i quedaven per telèfon per a jugar en casa de l’un o de l’altre. Un dia, a casa Daniel, Sònia es va trovar amb una grabadora, la va encendre i va escoltar la veu de Daniel cantant. Es va sorprendre molt perquè Daniel cantava molt bé i li va sugerir que es podria fer famós. Ell va riure, però Sònia el va gravar mentre cantava i va pujar el vídeo a internet. En uns dies el vídeo tenia centenars de reproduccions. Es van emocionar molt i van decidir pujar-ne un altre que encara el va veure més gent; i així successivament fins que arribaren a milions de reproduccions.

Un dia, el director d’un programa de televisió li va demanar a Daniel que isquera al seu programa. Aleshores, encara es va fer més famós. Però, a poc a poc, la fama se li va pujar al cap i començà a creure’s superior als demés; guanyava molts diners i es creía tan poderós com un rei.

A Sònia no li agradava la seua actitud i li va dir que hauria de triar entre la seua fama o ella. Daniel tenia clar que volia la seua fama però, quan la va mirar fixament als ulls, va començar a dubtar i va adonar-se que s’havia enamorat. Ara, havia de triar entre la persona que estimava, la que li va ajudar tant en l’institut, o la fama que li aportava tants diners i popularitat.

Daniel va decidir que s’estimava més Sònia. Aquesta, al veure que Daniel estaba disposat a renunciar a tot per ella, també es va enamorar d’ell.

Tots dos van fer pública la retirada de Daniel.

A l’institut, tot era com abans, excepte perquè ja no els pegaven ni insultaven, ara eren populars.

Quan Daniel i Sònia es van fer majors, es van casar. Amb 25 anys van tindre un fill i una filla a qui els agradava cantar.

Daniel continuava cantant en clubs menuts i era molt feliç. Sònia era fotògrafa i guanyava molts diners fent fotos a famosos de la televisió.

Carmina Morga, 1er B.