Durant les festes de Nadal els alumnes van haver de redactar un conte de temàtica lliure. La següent entrada és el fruit d'aquest treball.
A més de gaudir de la lectura d'aquestos contes, espere que pugueu apreciar l'esforç que els alumnes han fet a l'hora de redactar aquestos escrits.
PLORERA, LA PLORONA
Plorera era una xiqueta que es
passava el dia plorant. Quan era bebè plorava pel matí, per la vesprada, per la
nit i fins i tot quan dormia.
En créixer, la cosa no va anar a
millor; al revés, empitjorà. Plorava quan el menjar no li agradava; i també
quan li agradava! Plorava quan l’aigua del bany estava freda; i també quan
estava calenta! Plorava quan estava a soles en el parc perquè s’avorria. I si
estava amb xiquets també perquè es reien d’ella. Plorava fins quan s’ho passava
bé! Plorava quan veia el que volia en la televisió; i també quan no veia el que
ella volia! Plorava tant que sovint inundava el lloc en el que estava. Inundava
la seua casa; inundava el col·legi; fins i tot els carrers i la plaça del poble
de vegades pareixien piscines.
Els veïns, farts de tanta aigua,
decidiren anar a parlar amb l’alcalde del poble. I entre tots,decidiren que lo
millor seria que se’n anaren del poble.
Quan l’alcalde va anar a casa de
Plorera a dir-los que lo millor seria que se n’anaren, els va dir que es podien
anar a un poble proper anomenat Moltdaigua que va sofrir una sequera terrible per
culpa d’una maledicció.
Moltdaigua era un poble molt ric.
Tenia dos rius que sempre estaven plens d’aigua perquè plovia molt. Els seus
camps tenien verdures saboroses i arbres que donaven fruites molt sucoses. En
els seus jardins creixien flors de tots els colors.
El poble era tan bonic i ric que
la bruixa Malallet, la bruixa més terrible que us podeu imaginar, va voler ser
alcaldessa. Però en les eleccions del poble no la va votar ningú; i es va
enfadar tant, tant, tant que va llançar una maledicció. Va dir-los:
―”Ací no plourà mai més.
Els rius s’assecaran.
Els camps es moriran
I perdreu tots els diners.”
D’això feia ja dos anys, i els
habitants de Moltdaigua estaven desesperats.
Plorera i la seua família van fer
cas a l’alcalde i es van traslladar a Moltdaigua. Allí, la seua vida continuava
sent igual. Plorera plorava quan menjava. Plorava quan no menjava. Plorava quan
estava a soles. Plorava quan estava amb gent. Sempre estava plorant! Plorava
tant que els camps començaren a inundar-se, els rius van omplir-se d’aigua, les
plantes començaren a créixer i els jardins van omplir-se de flors. Els
habitants no s’ho podien creure. Estaven molt contents i van voler esbrinar
d’on arribava tanta aigua. Van descobrir que l’aigua arribava de la casa on
vivien els nous veïns.
Aleshores, van decidir organitzar
una festa en el seu honor. Plorera va plorar moltíssim d’alegria i a la bruixa
Malallet li va donar un batistot i va morir.
Inés Baraza
Lajusticia, 1er A.
EL GRAN CANVI.
Hi havia una
vegada un xic de catorze anys que li deien Daniel que sempre seia en clase sol,
ningú li parlava. A l’hora de l’esplai tots li pegaven i insultaven, però ell
els deia que no li importava i els ignorava; no tenia amics. Sempre es feia el
fort, però ningú no sabia que quan arribava a sa casa, corria cap a la seua
habitació ie es posava a plorar fins que s’adormia; ningú no l’entenia.
Un dia, va
vindre una nova alumna a la classe. Es deia Sònia. Sònia era molt amable i
simpática i li va cridar l’atenció que Daniel sempre estaba sol. Tots li
digueren que era mala persona i que per això, no tenia amics; però, realment,
ningú no el coneixia de veritat i s’ho inventaven tot sobre ell. Sònia es va
posar davant d’ell i li va preguntar per què sempre estaba sol; ell li va
respondre que ningú volia ser el seu amic. En eixe instant, ella li va dir que
això no era veritat i li va fer una abraçada. Tots els demés els van veure i van decidir no parlar amb ella si
continuaba estant amb Daniel.
Els dos es
van fer molt amics i quedaven per telèfon per a jugar en casa de l’un o de
l’altre. Un dia, a casa Daniel, Sònia es va trovar amb una grabadora, la va
encendre i va escoltar la veu de Daniel cantant. Es va sorprendre molt perquè
Daniel cantava molt bé i li va sugerir que es podria fer famós. Ell va riure,
però Sònia el va gravar mentre cantava i va pujar el vídeo a internet. En uns
dies el vídeo tenia centenars de reproduccions. Es van emocionar molt i van
decidir pujar-ne un altre que encara el va veure més gent; i així
successivament fins que arribaren a milions de reproduccions.
Un dia, el
director d’un programa de televisió li va demanar a Daniel que isquera al seu
programa. Aleshores, encara es va fer més famós. Però, a poc a poc, la fama se
li va pujar al cap i començà a creure’s superior als demés; guanyava molts
diners i es creía tan poderós com un rei.
A Sònia no
li agradava la seua actitud i li va dir que hauria de triar entre la seua fama
o ella. Daniel tenia clar que volia la seua fama però, quan la va mirar
fixament als ulls, va començar a dubtar i va adonar-se que s’havia enamorat.
Ara, havia de triar entre la persona que estimava, la que li va ajudar tant en
l’institut, o la fama que li aportava tants diners i popularitat.
Daniel va
decidir que s’estimava més Sònia. Aquesta, al veure que Daniel estaba disposat
a renunciar a tot per ella, també es va enamorar d’ell.
Tots dos van
fer pública la retirada de Daniel.
A
l’institut, tot era com abans, excepte perquè ja no els pegaven ni insultaven,
ara eren populars.
Quan Daniel
i Sònia es van fer majors, es van casar. Amb 25 anys van tindre un fill i una
filla a qui els agradava cantar.
Daniel
continuava cantant en clubs menuts i era molt feliç. Sònia era fotògrafa i
guanyava molts diners fent fotos a famosos de la televisió.
Carmina
Morga, 1er B.
